Fins al moment, hi ha diverses teories que intenten explicar l’origen del nom ‘Manlleu’. Cap d’aquestes és plenament admesa per sobre de les altres. Les més conegudes d’aquestes teories són:
Teoria romana.- Diversos autors, especialment aquells que van viure al segle XIX, atribuïen l’origen del nom de Manlleu al cognom d’un dignatari romà, Publius Manlius. El cognom Manlius era habitual a l’antiga Roma.
De tota manera, podria ser que el nom comú Manlius- sense ser necessàriament de cap personatge reconegut- hagués passat a una vil·la o edificació del terme manlleuenc i que a l’avançar l’edat mitjana fos centre de la població que avui coneixem. De fet, documentació de mitjan segle X esmenta una vil•la anomenada Mesleo en el territori proper a l’església de Santa Maria.
Teoria de la mà esquerra.- Altres autors han cregut que el nom Manlleu prové de l’expressió llatina manus leva, mà esquerra, adquirit pel fet d’escaure’s, la població, a mà esquerra del riu Ter o per alguns altra raó.
Teoria de Monsenyor Griera.- El 1954, en una conferència pronunciada a Vic, el filòleg monsenyor Antori Griera i Gaja va atribuïr el nom a l’època preromana. Pels cartaginesos, Manlleu significaria corrent d’aigua i que voldira referir-se al riu Ter. Així, el fet que les aigües passessin pel curs del Ter amb placidesa hauria estat el motiu de ser anomenada mare levi.
Teoria de mossèn Pladelasala.- A partir de l’Acta de consragració de Santa Maria, de l’any 906, mossèn Jaume Pladelasala va argumentar que, en aquest document, el nom de Manlleu té dues formes gràfiques: Mauseolo i Mesleolo. La seva opinió era que si fins aleshores les teories s’havien centrat en la primera d’aquestes formes, potser calia fer-ho en la segona.
Així, Pladelasala recorda com alguns noms, com mallol i mal•lèol, derivats del llatí “malleolus” i que signifiquen la forma d’esporgar els ceps novells, una vinya plantada de nou o, també, les prominències òssies de la zona de la cama propera al peu.
Mesleo (956) Meseleo (1053), Mesleo (1081), Mausoleo (1105), Manleo (1185), Manlevo (1272), Manleuo (1279), Manllevo (1294), Manleu (segle XV). Altres diverses formes es troben al llarg dels segles posteriors.
Basat en: “El topònim”. Gaja, Esteve. Història de Manlleu. Barcelona. Jaimes Libros, 1976, p. 25 - 30
