Resum històric de Manlleu

PREHISTÒRIA
Els primers grups humans que van habitar les terres del terme de Manlleu corresponen al període conegut amb el nom de Neolític; en aquest moment la població va esdevenir bàsicament sedentària i es va dedicar, com a mitjà de supervivència, a l’agricultura i a la ramaderia. Per desenvolupar aquestes tasques van iniciar la desforestació del territori mitjançant destrals de pedra polida. Alguns exemplars d’aquestes eines han estat trobades a Manlleu.


El primer poblat excavat amb tècniques arqueològiques pertany al moment conegut com Calcolític- edat de bronze, al voltant de l’any 2000 abans de Crist. Estava situat a la zona on hi ha l’Institut de batxillerat Antoni Pous. A partir de l’estudi de les restes vegetals es va poder determinar que el paisatge era molt semblant a l’actual, amb predominança del roure, amb pi roig i d’altres arbres com la blada; també s’ha identificat que la massa d’arbusts estava formada pel boix, l’aranyoner, l’auró blanc i el ginebre. A la zona propera al riu Ter hi havia vegetació de ribera amb pollancres, freixes, oms, avellaners i salzes. De l’activitat humana d’aquella època es van localitzar diverses sitges o estructures d’emmagatzematge on es guardava gra. L’anàlisi de les llavors fossilitzades es va poder constatar que l’agricultura estava dedicada al blat, l’ordi i, també, l’espelta petita. De les restes animals es va establir que la ramaderia estava formada pel xai o la cabra, bous i porcs.


En un dels clots que havien de servir per guardar gra es va trobar un doble enterrament: dos esquelets, un masculí i l’altre femení, sense elements ornamentals.


Des d’aleshores, es creu que les terres manlleuenques van estar permanentment habitades i així ho certifiquen troballes arqueològiques esporàdiques.


No és fins a l’època dels ibers que Manlleu compta amb un nucli de població. Els ibers van construir un poblat a la zona del barri de Vista Alegre, a la part alta del pont de can Molas, conegut amb el nom de “can Caseta”; aquest lloc, gràcies al meandre del riu Ter, comptava amb una zona de protecció natural responent al tipus de situació que buscaven els ibers. Aquest poblat va ser habitat des del segle III abans de Crist a la primera meitat del segle I després de Crist coincidint amb el període de romanització. Els romans, que van conquerir gran part d’Europa, van establir la primera organització del territori català. A Osona, la ciutat principal va estar situada a Vic, amb el nom d’Ausa, que estava connectada amb la resta de territori mitjançant les primeres carreteres.


EDAT MITJANA
Manlleu entra la Història a partir de l’Acta de consagració del temple de Santa Maria de Manlleu que va tenir lloc el 8 de novembre de l’any 906. Aquest document permet suposar que, anteriorment, des de la baixa antiguitat i en l’època visigòtica, ja existia alguna organització en el territori però no aporta cap informació concreta.


Aquest document, que certifica la dedicació religiosa de l’edifici de l’església parroquial de Santa Maria, aporta les primeres informacions històriques referents a Manlleu. S’hi citen els límits parroquials, no gaire diferents als actuals, i es fa referència a diverses masies de les quals algunes encara perduren, com Madiroles, Torrents o Clavelles i es delimita l’espai de trenta passes al voltant de l’església que serà l’origen de la sagrera o petit nucli de cases que es va desenvolupar al seu voltant.


A partir de final del segle XI, l’església de Santa Maria va esdevenir una canònica, amb una petita comunitat de monjos, sota la regla de sant Agustí, amb un prior el capdavant. Aquest petit monestir va tenir la jurisdicció religiosa de Manlleu durant alguns segles. La jurisdicció civil, en canvi, inicialment dependria dels senyors del castell de Manlleu –que havia estat situat a la zona on conflueixen el carrer de sant Pere i l’avinguda de Roma; posteriorment, aquest poder va passar a mans del comte de Centelles.


Al voltant de l’església de santa Maria i de les dependències dels monjos va anar creixent una població. Els primers carrers van ser els de sant Higini, de Rosell, del Comte i la plaça Trias; la primera plaça o mercadal –lloc on es feien els primers mercats- va ser a l’actual plaça de la Quintana. Aquest conjunt de carrers i places formen allò que coneixem com a barri de Dalt Vila.


L’augment demogràfic i el creixement urbà, durant l’edat mitjana, va ser trencat per la Pesta Negra. Aquesta epidèmia, que va arribar a Catalunya l’any 1348, va reduir la població fins a un terç. Els manlleuencs d’aleshores, però, es van refer de la gran epidèmia i d’altres que la van continuar i a finals del segle XIV començaven la construcció d’un pont sobre el riu Ter, el que encara es coneix com a ‘pont de can Molas’; van tardar prop de cinquanta anys en acabar-lo. Amb el pont, s’asseguraven una via per comunicar-se amb la ciutat de Vic i Barcelona sense haver de fer el trajecte més llarg del degut ja que, fins aleshores, l’únic pont proper per creuar el riu era a Roda de Ter.


EDAT MODERNA
Després d’una etapa de decadència del monestir, l'any 1571 es va refer el claustre, a l'estil goticorenaixentista, del qual es conserven algunes arcades a la zona que avui comunica l'església amb la rectoria. Uns anys més tard (1592), el priorat de Manlleu va passar a dependre del convent dels dominics de Tremp, unió que va perdurar fins a mitjan segle XIX.


El 1626, la parròquia de Manlleu comptava amb 751 habitants que vivien em 133 cases. El nucli principal, situat a l’actual barri de Dalt Vila es va emmurallar degut al bandolerisme. Van ser importants els conflictes entre el bàndol dels nyerros i el dels cadells. Els Bellfort de Manlleu hi van participar activament al costat dels cadells. D’aquesta època en resta la denominació del carrer de Tras lo Mur (darrer el mur) o carrer de Fora (el de Torelló) que encara es conserven a Dalt Vila.


Manlleu no va tenir Ajuntament propi fins al 1703. Va ser, precisament aquesta representació del conjunt dels manlleuencs, anomenat el Comú, que va adquirir un singular protagonisme a la Guerra de Successió en la qual es van enfrontar els partidaris de l'arxiduc Carles d'Àustria -anomenats vigatans- i el de Felip d'Anjou per ocupar el tron de la monarquia espanyola. Un destacat membre del grup dels vigatans, Carles Regàs, tenia el monopoli dels dos molins fariners que hi havia a Manlleu i volia obligar als manlleuencs a fer-ne ús. L’enfrontament de Regàs amb els manlleuencs va comportar, en aquell ambient de guerra,que Manlleu acollís favorablement l’ocupació del país per part de l’exèrcit de Felip V. Finalitzada la guerra de Successió, l'any 1715, Felip V, pel suport que els manlleuencs li havien donat, va concedir a la vila de Manlleu el títol de Fidelíssima i el seu successor hi va afegir diferents drets com el de fer mercat o fira per Reis.


Al llarg de tot el segle XVIII, Manlleu va viure una de les etapes més pròsperes demogràficament i econòmicament. Dels 885 habitants que tenia l’any 1718 va passar a 1531, gairebé el doble, l’any 1787. Per aquest motiu es va intensificar la construcció d'habitatges en els camins on ja s'havia començat a edificar durant el segle anterior. A més, es es va formar el primer eixample a la zona de Baix Vila. D'acord amb el creixement i l'expansió de la vila, entre els anys 1770 i 1782, es construí una nova església, molt més gran i d'estil barroc.


L'economia d'aquest segle va experimentar transformacions importants ja que la manufactura tèxtil es va estendre a causa dels desplaçament progressiu de la llana pel cotó i la venda d’aquests productes arreu d’Espanya. Aquest fet esdevindrà el procedent que desencadenarà el gran desenvolupament tèxtil del segle XIX.


EDAT CONTEMPORÀNIA
A partir de mitjan segle XIX, aprofitant una antiga via d’ aigua per regar els camps, es va construir el canal industrial, que va permetre tenir un cabdal i pressió constant d’aigua per moure les primeres fàbriques tèxtils. A partir d’aleshores, al llarg d’aquest canal i del riu, es van construir diverses fàbriques que feien teixit a partir del cotó que arribava a Manlleu per carretera i, posteriorment, per tren. El tren, que primer anava a vapor i després amb energia elèctrica, va arribar des de Barcelona, l’any 1876.


Progressivament, la ribera del riu Ter i els marges del canal industrial van comptar amb edificacions fabrils que donaven feina a molts treballadors vinguts d’arreu d’Osona i de Catalunya. Tot i que les condicions de treball no eren gaire bones, els homes, les dones i, també, molts nens manlleuencs es van dedicar a la producció tèxtil. A més de les fàbriques, per donar majors comoditats a tanta gent, es van establir escoles i es va construir el primer hospital.


Així, el casc urbà de Manlleu va créixer en població i en extensió. Així, a finals del segle XIX, l’Ajuntament va considerar que calia una plaça digne d’aquesta nova realitat i es va projecta la gran plaça porxada de Fra Bernadí. En aquest espai s’hi van passar a fer les festes públiques més importants així com s’hi va construir l’edifici de l’Ajuntament. Així mateix, la població es va dotar de serveis i equipaments per afavorir el benestar i progrés dels seus habitants: el 1896 es va fundar una entitat d’estalvi pròpia, Caixa Manlleu; en aquest mateix any arribava l’energia elèctrica; i el 1913 s’inaugurava l’Hospital Sant Jaume en el mateix lloc on encara es troba després de dues importants remodelacions.


Les primeres dècades del segle XX, Manlleu era un centre industrial amb molta activitat. La societat del moment, al marge de la seva dedicació a la fàbrica, va constituir nombroses associacions i societats que proporcionaven, als seus associats, ajudes en cas d’atur o malaltia, formació i activitats de lleure, especialment de teatre i ball. El 1909, Manlleu era el nucli urbà amb més associacions de tot el bisbat de Vic.


Els primers anys del segle XX, però, van quedar condicionats per la crisi tèxtil provocada per la pèrdua dels darrers mercats colonials (1898). Els conflictes socials van ser greus, especialment els de març de l’any 1901, i la població va patir amb grans penúries, però la Primera Guerra Mundial va revitalitzar la indústria catalana, i la manlleuenca. En aquesta represa cal tenir en compte dos aspectes: l'electrificació, que va permetre no dependre de l'aigua del riu, i que el sector tèxtil va continuar essent el capdavanter, tot i que aparegueren nous sectors com el metal•lúrgic, l'alimentari i el de la maquinària. Cal destacar en aquest sentit les empreses de Conductors Elèctrics Roqué (1923), la Casa Garcia (1875), La Piara (1923) i Serra SA (1908).


El 1914 es van unir diverses cooperatives manlleuenques i van formar la Mútua de Pa i Queviures. Igualment es va intentar donar una formació als nous joves (fills dels treballadors) i es es va crear el Patronat de Cultura (1929) de mans de Josep Sanglas i Alsina, fabricant de la vila.


La Guerra civil espanyola (1936 – 1939) va suposar, com as tot el país, un trasbals per a Manlleu. L’edifici del temple parroquial de Santa Maria va ser destruït a principi de la guerra; només van quedar drets el campanar i la façana principal. Les fàbriques metal•lúrgiques i els principals edificis van ser requisats i destinats a l’economia i serveis de guerra. Durant els darrers mesos de guerra, Manlleu va ser una població bombardejada. Les tropes franquistes van entrat a la població el 4 de febrer de 1939.


La nit del 17 al 18 d’octubre de 1940, després d’intenses pluges al Pirineu, els riu Ter va inundar els carrers dels barris de Baix Vila i de la Cavalleria. Les destrosses van ser molt quantioses i la pèrdua de vides humanes es va xifrar en deu morts.


La reconstrucció de les zones afectades per l’aiguat i la reubicació d’algunes famílies va impulsar la creació d’una nova barriada a Manlleu. Unint el que aleshores era casc urbà amb l’estació del tren, va néixer el barri de Gràcia.


Les dècades de 1950 i 1960, Manlleu va rebre molta gent de diverses zones de l’estat espanyol, especialment d’Andalusia, que buscaven els llocs de treball que oferia la indústria manlleuenca. La població va passar de 6.400 manlleuencs el 1940 a més de 13.000 manlleuencs el 1970. Per acollir tants nous habitants va sorgir el barris de l’Erm en el qual es van edificar grans blocs de pisos, com el de can Garcia i can Mateu.


EL PRESENT
Manlleu va estrenar Ajuntament democràtic, com la resta de municipis de Catalunya, el 1979. Des d’aleshores, els diversos consistoris han treballat per dotar Manlleu de millors serveis bàsics dels quals s’estava mancat o que es trobaven en febles condicions per a una població moderna. Es va finalitzar l’asfaltat de carrers, es va construir una adequada xarxa de distribució d’aigua potable així com una correcta xarxa de clavegueram.


L’any 1891, el gran casal de can Puget esdevenia municipal i es convertia en ‘Casa de cultura. Paulatinament es va anar omplint d’entitats i serveis com l’Escola de Música, l’emissora de ràdio municipal o una sala d’exposicions. A mitjan any 2004 va obrir les seves portes el Museu Industrial del Ter, després de diversos anys de preparació, a l’antiga fàbrica de can Sanglas. El museu reuneix diverses iniciatives, com el Centre d'Estudis dels Rius Mediterranis dedicat a la divulgació i a la recerca sobre el patrimoni natural i fluvial, que pretenen reivindicar l’aportació, passada i present, del riu Ter a les poblacions per on passa.


En els darrers anys, Manlleu ha estat lloc d’acollida de persones de diverses zones del món, especialment d’Àfrica i Sudamèrica. Aquesta nova realitat demogràfica ha convertit la vila manlleuenca en una ciutat cosmopolita que supera el 20.000 habitants.