APROXIMACIÓ A LA FORMA DEL NUCLI URBÀ DE MANLLEU A TRAVÉS DE LES TIPOLOGIES URBANÍSTIQUES I ARQUITECTÒNIQUES
Morfologia urbana: Part de la geografia urbana que estudia la forma de les ciutats. Aparença externa de la ciutat, formada per la trama dels carrers i dels espais urbans que originen el pla de la ciutat, pels seus edificis i per la funció d’aquests carrers i edificis que li proporciona unes característiques històrica de la ciutat, i per la seva construcció amb materials sòlids, i per l’estructuració, en solars de propietat, esdevé molt durable i correntment, la forma sobreviu a la funció que l’ha originada...(Gran Enciclopèdia Catalana).
En l’estudi de la imatge física de Manlleu, podem distingir diferents tipus d’imatge que corresponen a les tipologies de creixement al llarg de la història i que en un primer intent d’anàlisi, es poden classificar en els següents tipus:
Morfologia urbana: Part de la geografia urbana que estudia la forma de les ciutats. Aparença externa de la ciutat, formada per la trama dels carrers i dels espais urbans que originen el pla de la ciutat, pels seus edificis i per la funció d’aquests carrers i edificis que li proporciona unes característiques històrica de la ciutat, i per la seva construcció amb materials sòlids, i per l’estructuració, en solars de propietat, esdevé molt durable i correntment, la forma sobreviu a la funció que l’ha originada...(Gran Enciclopèdia Catalana).
En l’estudi de la imatge física de Manlleu, podem distingir diferents tipus d’imatge que corresponen a les tipologies de creixement al llarg de la història i que en un primer intent d’anàlisi, es poden classificar en els següents tipus:
1) El creixement “agrupat” que dóna la imatge del “casc murat”.
2) El creixement “lineal” que dóna la imatge del “casc en forma d’estel”.
3) El creixement “aïllat” que dóna la imatge dels “barris o ravals”.
4) El creixement per “eixampla” que dóna la imatge dels “eixamples”.
El creixement “agrupat”
2) El creixement “lineal” que dóna la imatge del “casc en forma d’estel”.
3) El creixement “aïllat” que dóna la imatge dels “barris o ravals”.
4) El creixement per “eixampla” que dóna la imatge dels “eixamples”.
El creixement “agrupat”
El creixement “agrupat es va produir a Manlleu d’una forma quasi exclusiva des dels seu inici fins al segles XVI, i representa la típica imatge medieval de Manlleu.
Aquest tipus de creixement constitueix el primitiu sistema de formació de la vila. Podem considerar els segles IX i X com a punt de sortida. Concretament a l’any 875 va començar el poblament i reorganització de la Comarca a càrrec de Guifré el Pelós. L’historiador A. Pladevall ens diu que va ser una acció molt ràpida i, amb dos o tres anys, quedà materialitzada amb la creació de jurisdiccions civils i eclesiàstiques en diferents llocs del territori, mitjançant l’establiment de termes de Castell i de Parròquies.
En el cas concret de Manlleu, el casc urbà pròpiament dit, es començà a formar a l’entorn de l’antiga església i monestir canonical de Santa Maria (documentada des de l’any 906), conformant poc a poc una petita “sagrera” sota la seva protecció.
Els priors del monestir eren els senyors de la petita població en procés de formació, la qual degués créixer molt lentament al llarg dels segles, com ho demostra el fet de que a l’any 1365 tot el terme de Manlleu tenia 58 focs i del “clos del prior” només en tenia 7. A pesar d’haver sofert la pesta negra que començà l’any 1348, i que provocà gran mortaldat, el fet de que 17 anys més tard trobem 7 famílies instal·lades al que podríem nomenar casc urbà, ens fa suposar que al segle XIV es deuria tractar d’una població molt petita.
Quant al tipus d’edificació, hem de lamentar que no existeixi, encara avui dia, cap estudi arqueològic que doni exemples concrets dels habitatges d’aquesta època a la vila o a la comarca, però per comparança amb altres indrets de Catalunya, i per inventaris de cases existents a l’arxiu parroquial, podem suposar que deurien ser habitatges de dimensions força reduïdes i normalment de planta baixa i un pis “sota teulada”. La majoria de les cases deurien tenir el seu hort o pati al costat o a la part posterior (necessari per moltes raons), i, si som una mica imaginatius, podrem suposar que alguna casa més important es podia adornar amb elements arquitectònics una mica depurats com porxos a la banda soleia o petites arcades sota ràfec, tal com diu el Dr. Junyent.
Aquests habitatges els podrem suposar relativament estrets i emparentats o conformant la denominada parcel·lació “gòtica” (que es produí més tard a la majoria de les ciutats catalanes) i que representa una amplada de façana pel voltant de 4.5 metres (el que encara en diem un traç). Normalment deurien estar adossats els uns als altres mitjançant parets i mitgeres. El conjunt d’edificacions i murs de tancament dels patis o horts, juntament amb els trams de mur que conformaven el clos del prior, constituïen el nucli urbà que restava així protegit i “murat”, podent-se realitzar les entrades i sortides al recinte només a través d’uns punts molt concrets o “portes”.
Quan es produïa un creixement, aquest es deuria realitzar a base de transformar en façana del nou carrer o plaça, el darrera de l’antic mur de tancament, tot plegat d’una forma més o menys concèntrica en relació al focus d’interès, que sens dubte a Manlleu seria l’església Santa Maria, però depenent també de les condicions topogràfiques del territori. Si observem una fotografia aèria de Manlleu, encara podrem veure molt marcades aquestes característiques, doncs la primitiva església Santa Maria sembla que es deuria emplaçar (encara que molt més reduïda) en el mateix solar que l’actual i estaria situada sobre un turó protegit d’una forma natural degut als forts desnivells existents als cantons de llevant i migdia, cosa que faria difícil el creixement de la població en aquestes direccions. El creixement es produïria doncs, formant anells més o menys concèntrics pels cantons nord i ponent.
Aquesta forma de creixement originà l’aparició de carrers molts estrets i de petites placetes que configuraven illes de cases força compactes, d’una forma molt irregular, però perfectament assentades al territori i assimilades en el context general de la població, degut principalment a la lentitud amb que es produïa el creixement i als condicionants polítics i socioeconòmics de l’època.
De les portes de la vila sortien els antics camins que comunicaven amb el focus d’interès necessaris per a la supervivència de la població (poblacions veïnes, riu, torrents, masies,...) i que possibilitaven les diferents activitats artesanals, agrícoles i comercials. (En realitats molts d’aquests camins ja deurien existir des de molt abans de l’establiment de la població, i es pot afirmar que el conjunt de la xarxa de camins de la comarca d’Osona, constitueix una de les causes bàsiques i determinants de l’estructura comarcal.
Si ens imaginem el perímetre format pel carrer de Tras lo Mur, una línia imaginària que, atravessant per darrera de la Casa Puget arribés fins a la Baixada de la Font, seguíssim després per la façana nord del carrer d’en Bonet (imaginant però tot el sector de els Tres Creus abans de retallar), pugéssim per la façana oest d’aquest carrer (tenint en compte però que fa pocs anys el carrer es va eixamplar i varen desaparèixer també molts trams de muralla) i a l'arribar al capdamunt de la pujada atravesséssim de cantó to passant per darrera de les cases de la façana de llevant del carrer d’en Rossell fins arribar altra vegada al carrer de Tras lo Mur, en el lloc on comencem actualment els carrers de Torelló i de La Gleva, tindrem una idea força fidedigna del Manlleu del segle XVI i de la part del Manlleu actual que correspon clarament a la tipologia urbanística de “casc agrupat”.
Arribats a aquests punt, i fent un parèntesi, voldria fer notar que aquestes notes no pretenen res més que explicar les diferents zones de la població, que conformen, entre totes, l’actual vila de Manlleu a través de les tipologies urbanístiques i arquitectòniques. Per aquest motiu només tocarem el tema històric pròpiament dit si és del tot necessari per explicar els diferents tipus de creixement. No intentarem doncs d’analitzar el traçat de les tres muralles que sembla havia tingut Manlleu fins al segle XVI, ni la constitució dels murs que conformaven les muralles, ni l’evolució de les portes de la població a mesura que es realitzaven els creixements, ni la transformació evolució del poble durant aquests segles. Per altra banda, en no estar completament investigades aquestes qüestions, ens mouríem força a nivell d’hipòtesi, cosa que volem evitar en el possible.
Ens limitarem a apuntar que el perímetre que hem descrit com a característic d’aquest tipus de creixement, i que coneixem amb el nom de Dalt Vila, encara que molt igual als nostres dies en alguns indrets, ha sofert canvis molt importants al llarg del segles en la majoria de llocs.
En l’actualitat, el Dalt Vila, que com hem vist constitueix l’arrel històrica de la població, es troba en un estat de forta degradació ambiental, però podem afirma, com sol passar amb tots els centres històrics, que la imatge i el significat són més forts que la degradació, demanat únicament la rehabilitació i la reincorporació funcional de la vila.
La importància històrica i cultural de Dalt Vila és indiscutible, almenys des d’una perspectiva local, i forma encara un notable conjunt arquitectònic i urbanístic, només trencat per alguna intervenció recent. A Dalt vila hi trobem les cases més antigues de Manlleu, amb tipologies d’edificació molt interessants i una síntesi d’arquitectura i urbanisme medieval amb arquitectura barroca dels segles XVII i XVIII i amb l’arquitectura eclèctica del segle XIX i principis del XX.
El creixement “lineal”
Aquest tipus de creixement es produeix des de finals del segles XVI i principalment als segles XVII i XVIII amb l’expansió de la vila fora del casc, que d’una manera important, es produí ja avançat el segle XVII. A finals del segle XVI es comença a produir la recuperació dels despoblament de les guerres i de les pestes dels dos segles anteriors. Les necessitats de les comunitats havien canviat com a conseqüència de l’evolució del país, i ja no eren imprescindibles les muralles perquè també havien evolucionat les tècniques militars. Per altra banda als segles XVII i principalment al XVIII, es produeix un increment demogràfic important amb la necessitat de nous habitatges, i es troba molt impulsada el que se’n podria dir la primera etapa d’industrialització, principalment a través dels paraires de llana.
El creixement de la vila en aquests segles es produeix seguint els antics camins que arribaven a la població que, a través de les “portes” de la vila, confluïen en el nucli agrupat del qual hem parlat anteriorment. Aquest creixement en realitat consolidava definitivament els citats camins a al manera de llargs braços construïts que produïen na imatge en “estrella” molt característica, conformant el que s’ha denominat en altres poblacions de Catalunya “casc estrella”.
Aquest tipus de creixement constitueix el primitiu sistema de formació de la vila. Podem considerar els segles IX i X com a punt de sortida. Concretament a l’any 875 va començar el poblament i reorganització de la Comarca a càrrec de Guifré el Pelós. L’historiador A. Pladevall ens diu que va ser una acció molt ràpida i, amb dos o tres anys, quedà materialitzada amb la creació de jurisdiccions civils i eclesiàstiques en diferents llocs del territori, mitjançant l’establiment de termes de Castell i de Parròquies.
En el cas concret de Manlleu, el casc urbà pròpiament dit, es començà a formar a l’entorn de l’antiga església i monestir canonical de Santa Maria (documentada des de l’any 906), conformant poc a poc una petita “sagrera” sota la seva protecció.
Els priors del monestir eren els senyors de la petita població en procés de formació, la qual degués créixer molt lentament al llarg dels segles, com ho demostra el fet de que a l’any 1365 tot el terme de Manlleu tenia 58 focs i del “clos del prior” només en tenia 7. A pesar d’haver sofert la pesta negra que començà l’any 1348, i que provocà gran mortaldat, el fet de que 17 anys més tard trobem 7 famílies instal·lades al que podríem nomenar casc urbà, ens fa suposar que al segle XIV es deuria tractar d’una població molt petita.
Quant al tipus d’edificació, hem de lamentar que no existeixi, encara avui dia, cap estudi arqueològic que doni exemples concrets dels habitatges d’aquesta època a la vila o a la comarca, però per comparança amb altres indrets de Catalunya, i per inventaris de cases existents a l’arxiu parroquial, podem suposar que deurien ser habitatges de dimensions força reduïdes i normalment de planta baixa i un pis “sota teulada”. La majoria de les cases deurien tenir el seu hort o pati al costat o a la part posterior (necessari per moltes raons), i, si som una mica imaginatius, podrem suposar que alguna casa més important es podia adornar amb elements arquitectònics una mica depurats com porxos a la banda soleia o petites arcades sota ràfec, tal com diu el Dr. Junyent.
Aquests habitatges els podrem suposar relativament estrets i emparentats o conformant la denominada parcel·lació “gòtica” (que es produí més tard a la majoria de les ciutats catalanes) i que representa una amplada de façana pel voltant de 4.5 metres (el que encara en diem un traç). Normalment deurien estar adossats els uns als altres mitjançant parets i mitgeres. El conjunt d’edificacions i murs de tancament dels patis o horts, juntament amb els trams de mur que conformaven el clos del prior, constituïen el nucli urbà que restava així protegit i “murat”, podent-se realitzar les entrades i sortides al recinte només a través d’uns punts molt concrets o “portes”.
Quan es produïa un creixement, aquest es deuria realitzar a base de transformar en façana del nou carrer o plaça, el darrera de l’antic mur de tancament, tot plegat d’una forma més o menys concèntrica en relació al focus d’interès, que sens dubte a Manlleu seria l’església Santa Maria, però depenent també de les condicions topogràfiques del territori. Si observem una fotografia aèria de Manlleu, encara podrem veure molt marcades aquestes característiques, doncs la primitiva església Santa Maria sembla que es deuria emplaçar (encara que molt més reduïda) en el mateix solar que l’actual i estaria situada sobre un turó protegit d’una forma natural degut als forts desnivells existents als cantons de llevant i migdia, cosa que faria difícil el creixement de la població en aquestes direccions. El creixement es produïria doncs, formant anells més o menys concèntrics pels cantons nord i ponent.
Aquesta forma de creixement originà l’aparició de carrers molts estrets i de petites placetes que configuraven illes de cases força compactes, d’una forma molt irregular, però perfectament assentades al territori i assimilades en el context general de la població, degut principalment a la lentitud amb que es produïa el creixement i als condicionants polítics i socioeconòmics de l’època.
De les portes de la vila sortien els antics camins que comunicaven amb el focus d’interès necessaris per a la supervivència de la població (poblacions veïnes, riu, torrents, masies,...) i que possibilitaven les diferents activitats artesanals, agrícoles i comercials. (En realitats molts d’aquests camins ja deurien existir des de molt abans de l’establiment de la població, i es pot afirmar que el conjunt de la xarxa de camins de la comarca d’Osona, constitueix una de les causes bàsiques i determinants de l’estructura comarcal.
Si ens imaginem el perímetre format pel carrer de Tras lo Mur, una línia imaginària que, atravessant per darrera de la Casa Puget arribés fins a la Baixada de la Font, seguíssim després per la façana nord del carrer d’en Bonet (imaginant però tot el sector de els Tres Creus abans de retallar), pugéssim per la façana oest d’aquest carrer (tenint en compte però que fa pocs anys el carrer es va eixamplar i varen desaparèixer també molts trams de muralla) i a l'arribar al capdamunt de la pujada atravesséssim de cantó to passant per darrera de les cases de la façana de llevant del carrer d’en Rossell fins arribar altra vegada al carrer de Tras lo Mur, en el lloc on comencem actualment els carrers de Torelló i de La Gleva, tindrem una idea força fidedigna del Manlleu del segle XVI i de la part del Manlleu actual que correspon clarament a la tipologia urbanística de “casc agrupat”.
Arribats a aquests punt, i fent un parèntesi, voldria fer notar que aquestes notes no pretenen res més que explicar les diferents zones de la població, que conformen, entre totes, l’actual vila de Manlleu a través de les tipologies urbanístiques i arquitectòniques. Per aquest motiu només tocarem el tema històric pròpiament dit si és del tot necessari per explicar els diferents tipus de creixement. No intentarem doncs d’analitzar el traçat de les tres muralles que sembla havia tingut Manlleu fins al segle XVI, ni la constitució dels murs que conformaven les muralles, ni l’evolució de les portes de la població a mesura que es realitzaven els creixements, ni la transformació evolució del poble durant aquests segles. Per altra banda, en no estar completament investigades aquestes qüestions, ens mouríem força a nivell d’hipòtesi, cosa que volem evitar en el possible.Ens limitarem a apuntar que el perímetre que hem descrit com a característic d’aquest tipus de creixement, i que coneixem amb el nom de Dalt Vila, encara que molt igual als nostres dies en alguns indrets, ha sofert canvis molt importants al llarg del segles en la majoria de llocs.
En l’actualitat, el Dalt Vila, que com hem vist constitueix l’arrel històrica de la població, es troba en un estat de forta degradació ambiental, però podem afirma, com sol passar amb tots els centres històrics, que la imatge i el significat són més forts que la degradació, demanat únicament la rehabilitació i la reincorporació funcional de la vila.
La importància històrica i cultural de Dalt Vila és indiscutible, almenys des d’una perspectiva local, i forma encara un notable conjunt arquitectònic i urbanístic, només trencat per alguna intervenció recent. A Dalt vila hi trobem les cases més antigues de Manlleu, amb tipologies d’edificació molt interessants i una síntesi d’arquitectura i urbanisme medieval amb arquitectura barroca dels segles XVII i XVIII i amb l’arquitectura eclèctica del segle XIX i principis del XX.
El creixement “lineal”
Aquest tipus de creixement es produeix des de finals del segles XVI i principalment als segles XVII i XVIII amb l’expansió de la vila fora del casc, que d’una manera important, es produí ja avançat el segle XVII. A finals del segle XVI es comença a produir la recuperació dels despoblament de les guerres i de les pestes dels dos segles anteriors. Les necessitats de les comunitats havien canviat com a conseqüència de l’evolució del país, i ja no eren imprescindibles les muralles perquè també havien evolucionat les tècniques militars. Per altra banda als segles XVII i principalment al XVIII, es produeix un increment demogràfic important amb la necessitat de nous habitatges, i es troba molt impulsada el que se’n podria dir la primera etapa d’industrialització, principalment a través dels paraires de llana.
El creixement de la vila en aquests segles es produeix seguint els antics camins que arribaven a la població que, a través de les “portes” de la vila, confluïen en el nucli agrupat del qual hem parlat anteriorment. Aquest creixement en realitat consolidava definitivament els citats camins a al manera de llargs braços construïts que produïen na imatge en “estrella” molt característica, conformant el que s’ha denominat en altres poblacions de Catalunya “casc estrella”.
A Manlleu, i gràcies a Mn. Jaume Pladelasala que ha investigat els arxius parroquials, es pot reconstruir molt bé la història de la formació del Manlleu fora muralles que comença a final del segle XVI.Les portes de Manlleu en aquesta època deurien ser quatre. La primera, denominada portal de Torelló, situada a la part de tramuntana de l¡actual plaça d’en Grau, potser a l’extrem del petit carreret que comunica aquesta plaça amb l’inici dels carrers de Torelló i de La Gleva, més o menys al lloc on encara hi podem trobar un relleu en pedra representant una mà estesa (símbol de Manlleu) amb la data 1582 i situat a la cantonada amb l’actual carrer de La Gleva (antigament carrer de La Pedrosa). En aquest indret, i a l’altre cantó del petit carrer, encara existeix un pou amb l’apariència de “torre” que empalma amb un mur molt antic per sota d’un pas cobert en el que es pot observar una petita obertura tapiada que molt bé podria ser una antiga espitllera. De fer, també la casa que conté el pou, encara que doni a la Plaça d’en Grau, presenta també a sota el bacó (sens dubte afegit posteriorment) i a la clau de volta de l’arc dovellat la inscripció 1581, que és la més antiga del casc urbà de Manlleub de Sant coneguda per l’autor d’aquestes ratlles.
D’aquesta porta sortieere de Torellón amb seguretat dos camins: Un, que seguint més o menys el traçat de l’actual carrer de Torelló (antigament anomenat popularment carrer foal porà) comunicava amb la població veïna llavors anomenada de Sant Feliu de Torelló. Un altre que, seguint el traçat de l'actual carrer de La Gleva (antigament anomenat de La Pedrosa) es dirigia. Un tercer camí, encara que no suficientment documentat, es dirigia del mateix punt cap a la zona de Sant Esteve de Vila-setrú, i actualment encara en podem trobar la seva traça al mig de l'illa de cases que formen els carrers Ter, Montseny i Doctor Fleming- També avala l’existència d’aquest camí el pas cobert que existeix tocant al lloc on hem situat la “porta” de la vila.
La segona “porta” de Manlleu, anomenada de Sant Higini, la situaríem més o menys al capdemunt de la Pujada d’en Bonet, al costat de l’hort de Sant Higini (el carrer de Sant Higini, però, és posterior i no surt documentat a l'arxiu parroquial ni al segle XVI ni al XVII), en una zona que ha sigut molt modificada al llarg dels segles. Sostenim la hipòtesi que d’aquesta porta sortirien dos camins: Un que deuria enllaçar directament amb un altre que seguiria més o menys el traçat de l’actual carrer de la Cavalleria i que connectava Manlleu amb la població de Roda de Ter, i amb Sant Martí de Sescorts, l’Esquirol i el Collsacabra a través d’un desviament que hi havia en el lloc que actualment ocupa el carrer de Mn. Cinto Verdaguer. L’altre que, seguint la Baixada d’en Bonet i, després de passar un petit recorregut seguint l’espadat de pedra que hi havia en aquest sector fins fa pocs anys, segui més o menys el traçat de l’actual carrer del Pont (abans carrer del Prior) i comunicava Manlleu amb la ciutat de Vic.
També trobem documentades a finals del segle XVI dues portes més, que en realitat podien haver desdoblat una única porta que hauria existit abans de la formació de la Plaça del Mercadal nou al segle XVI (avui Plaça de Dalt Vila) al capdamunt de la Pujada de la Font. La nostra hipòtesi seria que al constituir la Plaça de Dalt Vila aquesta porta hauria quedat interior, i substituïda per dues noves portes: una a la part de ponent de la Plaça de Mercadal nou, més o menys en el pas que quedava entra la Casa Puget i la casa que tancava visualment la plaça per aquest sector, enderrocada fa pocs anys. (El camí que d’ella sortia el trobem documentat com “camí a al Cortada Nova”, i segurament deuria enllaçar amb l¡actual Baixada de la Fidela). L’altra porta la trobem documenta en un lloc sense especificar exactament, però a la part baixa de l’actual Baixada de la Font (abans del carrer del Portal del Comte), i amb el nom de Portal del Comte. Aquesta porta podria enllaçar Manlleu amb el Call de Ter (camí que seguiria el traçat de l’actual carrer d’Enric Delaris) cap al riu, i amb l’antic camí al Moli de Miarons, que seguiria, almenys en el primer tram, l’actual Baixa Cortada. Aquest camí probablement hauria estat l’antic camí a Vic a través dels esqueis abans de la construcció del pont.
Com deiem abans, després d’aquest parèntesi, i tornant al tema del creixement de la població a partir del segle XVI, aquest es produí al llarg dels antics camins que arribaven o atravessaven la vila, consolidant-los definitivament, i, poc a poc, transformant-los en carrers.
Les vivendes s’agrupaven al llarg d’aquestes vies de comunicació normalment per medi de parets mitgeres i absorbint en aquest creixement les edificacions que es trobessin a peu de camí procedents d’èpoques més antigues. Normalment no es corregien massa les alineacions dels camins existents, cosa que fa que aquests carrers no tinguin quasi mai una amplada fixa ni un traçat completament rectilini. Una altra característica important d’aquests carrers és que moltes vegades es produïa el creixement per un sol cantó del carrer.
Els habitatges s’edificaven sobre el solar, d’una mida aproximada en façana de 4,5 metres i d’una fondària molt variable, que normalment s’acabava en un hort. És la denominada parcel·lació gòtica tan arrelada a la Comarca i que fins i tot als nostres dies la trobem interpretada en nombrosos casos de noves urbanitzacions.
Les cases tipus es construïen normalment de planta baixa i dues plantes pis. Es tractava d’un habitatge amb força arrels “agràries”, on la planta baixa (a la qual s’accedia per un sol portal que deixava passar un “carro”) tenia un ús polivalent de magatzem, de petites activitats d’origen agrícola, o podia encabir activitats industrials (artesanals). L’habitatge pròpiament dit, es desenrotllava a les plantes primera i segona a les quals s’accedia per una escala interior. A l’última planta, i sempre que l’orientació fos favorable, moltes vegades es construïa una “porxada” (sobretot al segle XVIII) que deuria tenir el seu origen d’assecador. Aquest “tipus” d’habitatge s’implantà molt fortament amb poques variacions al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII. Les dimensions de les obertures són gairebé les úniques característiques que ens marquen una evolució tipològica en aquests segles.
Fent un parèntesi voldria dir que aquest tipus d’habitatge, molt arrelat a a la Comarca d’Osona als segles XVII i XVIII, és el que sens dubte ha originat el tipus adoptat als nostres dies per nombroses promocions de vivendes que omplen barris sencers en diferents poblacions de la comarca, de les quals Manlleu n’és l’exemple més clar, (ens referim a la típica casa anomenada d’en Riera) i que no són res més que la interpretació actual de l’habitatge barroc popular, després de passar per l’experiència del segle XIX, amb la industrialització moderna, que va introduir-hi algues modificacions. Tractarem aquest punt (molt important perquè introdueix el tema del tipus arquitectònic) en una altra ocasió.
Al Manlleu actual trobem uns quants carrers molt representatius d’aquests tipus de creixement “lineal”: El carrer de Torelló, el carrer de La Gleva, el carrer de la Cavalleria, el carrer del Pont, el carrer d’Enric Delaris, l’inicia del carrer de la Baixa Cortada i el carrer de Sant Martí (que no hem comentat abans per no complicar les coses, però que segurament comunicaria Sant Martí de Sescorts i l’Esquirol amb Vic, passant per Manlleu). És molt curiós constatar que la majoria d’aquests carrers encara comuniquen, a través de camins poc utilitzats avui dia, amb els carrers corresponents de les poblacions veïnes de Vic, Roda de Ter, Sant Pere de Torelló i Torelló (aquesta circumstància és molt patent a través d’una fotografia aèria). Observant aquesta xarxa de camins des d’una perspectiva comarcal podem deduir fets que interlacionen els creixement de les respectives poblacions: Així per exemple al carrer Nou de Torelló experimentà un creixement molt fort als segles XVII i XVIII, segurament com a conseqüència d’haver canviat el camí de comunicació a la ciutat de Vic a rel de la construcció del pont de Manlleu al segle XV, convertint Manlleu en un lloc de pas. Aquesta circumstància també degué impulsar el creixement del nostre carrer del Pont.
Per acabar voldria apuntar que encara avui dia, el conjunt d’aquests carrers citats ofereix una mostra molt important de l’urbanisme i de l’arquitectura barroca a Manlleu. En aquests carrers, a més de conservar-se alguns exemplars originals d’arquitectura popular barroca dels segles XVI, XVII i XVIII, també hi trobem actualment mostres de l’arquitectura eclèctica realitzada pels mestres d’obres al segle XIX i principis del XX (cosa que ja tractarem en un segon article) i constitueix un veritable conjunt d’una gran importància històrica i cultural per Manlleu.
2a part
Al nostre poble, els primers carrers que podem considerar típicament d’eixampla són el de Sant Domènec i el de l’horta d’en Font. El primer el trobem documentat des del segle XVIII i unia el carrer del Pont amb el Call del Ter. Fixem-nos que aquest carrer no porta enlloc per ell mateix i la seva finalitat era la de proporcionar solars per a l’edificació.
Els carrers esmentats de creixement lineal li donen suport i accés, però, a la vegada, el traçat del nou carrer els estructura i consolida. El carrer de l’Horta d’en Font seguia un traçat més o menys paral·lel al de Sant Domènec i contemplava l’ocupació de sòl per edificar entre els dos carrers de creixement lineal del sector sud de la població. Aquest carrer, segons Torrent i Garriga, es va obrir l’any 1764 i l’hem d’imaginar sense l’actual carrer del Bisbe Morgades, que es va obrir a finals del següent segle, l’any 1897, segons consta a l’Arxiu municipal. Pensem que la Plaça Bernadí encara no existia. Quant a l’actual carrer de Sant Ferran (corraló de la seda) és probable que no s’obrís com a carrer al segle XVIII però que ja s’insinués com un pas cap al riu; això es pot deduir a l’anàlisi dels plànols d’una llicència d’obres de l’any 1915, on es veu clarament una casa antiga que feia cantonada amb el carrer de Sant Domènec.Un altre carrer típicament d’eixampla, encara que avui molt desfigurat, és el que s’anomenava de l’Horta del Frare i que unia el carrer del Pont amb el capdamunt del carrer de Sant Martí, corresponent als actuals carrers de Sant Jordi i de La Passió. No es troba documentat en els seus orígens, però en el padró de 1819, que cita l’Esteve Gaja en el seu llibre El Manlleu del segle XIX, li corresponen 13 cases construïdes, cosa que fa pensar que ja deuria existir al segle XVIII, i com hem dit, una dos carrers de creixement lineal. Imaginem-ho però sense el passeig de Sant Joan, encara inexistent i amb una amplada uniforme que va tenir fins l’any 1984, quan se’n va eixamplar un tram (part de l’actual carrer de Sant Jordi) segons una cita a l’Arxiu municipal.
Per completar el panorama del creixement de Manlleu al segle XVIII, ham de destacar que el sistema e creixement antic no es va interrompre i els carrers lineals seguirien allargant els seus braços durant to el segle XVIII com ho demostren els estudis realitzats per Mn. Jaume Pladelasala i les nombroses llindes de pedra amb la data gravada encara existents. Els dos sistemes de creixement es complementarien en alguns casos com al carrer del Vendrell, que té un origen de carrer lineal format al llarg del camí que anava al molí de Miarons i al riu. Aquest carrer es devia començar a formar a finals del segle XVIII com ho demostren les inscripcions a les llindes d’unes cases prop de la cantonada amb el carrer de Sant Jaume. També el trobem relacional al citat padró de 1819 i l’hem d’imaginar sense l’actual carrer de Rusiñol com tancant el poble pel sector de ponent. Per altra part hem de tenir en compte que el tram superior va se aixamplat fins al doble de la seva amplada original l’any 1980 segons diu Torrent i Garriga.
Fent un parèntesi, podríem dir que d’ara endavant a Manlleu es produiran els dos sistemes de creixement d’una forma simultània. Avui dia, a més del creixement en eixampla, tampoc no s’han deixat d’aprofitar els avantatges de posició que configuren les carretes actuals, i així veiem que ràpidament es van omplint d’edificacions. Es tracta del creixement lineal, encara que desordenat, sobretot per que fa referència a parcel·lacions i tipus d’edificació, cosa que dóna moltes vegades la imatge formal de degradació ambiental.
La conclusió que podem treure del creixment de Manlleu a finals del segle XVIII és un clara tendència a ocupar el sector sud de la població (Baix Vila) iniciant un creixement en eixampla format pels carrers de Sant Domènec, de l’horta d’en Font i de l’Horta del Frare, estrcuturats pels carrers del Pont, del Call de Ter, i de Sant Martí i del Vendrell juntament amb el riu Ter que a través del seu marge esquerre (vora de Ter), es comportava com un vertader eix determinant de l’eixampla de la població.
Les cases tipus que es constuïen en aquests carrers eren normalment de planta baixa i dues plantes pis. Es tractava d’un habitatge amb força arrels “agràries”, on la planta baixa (a la qual s’accedia per un sol portal que deixava passar un “carro”) tenia un ús polivalent de magatzem, de petites activitats d’origen agrícola, o podia encabir activitats industrials (artesanals).
L’habitatge pròpiament dit, es desenrotllava a les plantes primera i segona a les quals s’accedia per una escala interior. A l’última planta, i sempre que l’orientació fos favorable, moltes vegades es construïa una “porxada” (sobretot al segle SVIII) que devia tenir el seu origen d’assecador. Aquest “tipus” d’habitatge s’implantà molt fortament amb poques variacions al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII. Les dimensions de les obertures són gairebé les úniques característiques que ens marquen una evolució tipològica en aquests segles.
L’eixampla del segle XIX
En aquest segle es donen dos fets claus que condicionen el creixement de Manlleu: la formació del canal industrial i la construcció de noves vies de comunicació.
La construcció del canal industrial, produïda entre 1841 i 1848, està molt ben estudiada per en Josep Prat i Roca en el seu llibre El Canal Industrial de Manlleu i, des del punt e vista de la morfologia urbana, té una importància només comparable a la construcció del pont sobre el riu Ter al segle XV i, com aquest, repercutirà en el creixement fins i tot des d’una perspectiva comarcal. La possibilitat d’utilitzar la força hidràulica del riu en iniciar-se la industrialització moderna donà a Manlleu unes condicions òptimes per convertir-se en el centre industrial d’Osona. Es produí un fort increment demogràfic i començà un creixement relatiu superior a la resta de municipis de la comarca com a conseqüència de la reestructuració dels sistemes de producció comarcals. El canal industrial actuà com un focus d’atracció per a l’establiment de noves fàbriques i com un eix que estructurà l’eixampla del Baix Vila iniciat al segle XVIII.La construcció de les noves vies de comunicació i l’adveniment del ferrocarril, necessari per al desenvolupament industrial i comercial de la comarca, es produeixen també en aquest segle i tindran una importància vital en la formació del Manlleu actual.
El 1864 arribà a Manlleu la carretera de Vic que continuà cap a Torelló. El pas d’aquesta carretera va originar l’actual passeig de Sant Joan que, en certa manera, va dividir la població separant del centre els carrers que quedaven al cantó de llevant. Va partir del carrer de l’Horta del Frare (carrers de la Passió i de Sant Jordi) i va limitar i retocar l’antic carrer De fora (carrer de Torelló), el carrer de la Pedrosa (carrer de la Gleva) i la seva continuació (avui carrer de Sant Pere) que es devia obrir com a tal en aquesta època. A l’Arxiu municipal hi consta la construcció de tres cases entre 1892 i 1899. És curiós constatar que el tram del passeig de Sant Joan que es trobava completament edificat a finals del segle és el que unia els dos antics camins de Roda i de Sant Pere de Torelló (carrers de la Cavalleria i de Sant Pere), actuant la carretera nova en aquest sentit com a típic carrer d’eixampla entre dos carrers de creixement lineal. També es va edificar molt el sector comprès entre el carrer de la Cavalleria i el carrer de l’Horta del Frare, però restaria sense edificar pràcticament fins al segle XX el tram entre aquest i el passeig del Ter.
El 1879 s’inaugurà la línia del ferrocarril que passava pel sector de ponent del poble i havia deixat l’edifici de l’estació força apartat del centre. Aquest fet originà una tendència a una l’estació del tren amb el centre de la població i va potenciar un creixement cap a aquest sector. Ja al 1880, en un acta municipal, es parla de construir un camí-carretera que havia d’unir el carrer de Sant Domènec i l’estació, però finalment, el 1883, es va construir el carrer Rusiñol (carretera de l’estació) per cobrir aquesta necessitat i es va començar a edificar tot seguit, ja que trobem documentada la construcció de sis cases entre 1885 i 1895. El 1881 es cedeix el terreny per construir el camí veïnal de Manlleu a Sant Hipòlit passant per l’estació. El 1884 desapareix el pou situat al mig del carrer de Sant Jaume, que es reformà el 1885. El 1886 s’acaba la carretera de la Gleva, i el 1889 s’urbanitza el carrer de l’Alta Cortada, es construeix la rampa del capdamunt del carrer del Vendrell i es remodela el carrer de la Baixa Cortada. També el 1887 s’havia construït un camí fins al cementiri i el 1898 es parla a l’Ajuntament del carrer en projecte que, com a prolongació de la Baixa Cortada, arriba fins al carrer Rusiñol (actual carrer de Vàzques de Mella). Totes aquestes dades que consten en les actes municipals demostren la intenció de la població de créixer cap al sector de ponent, atreta per la situació de l’estació del ferrocarril.
La tipologia urbanística que s’utilitza per realitzar tot aquest creixement la podríem qualificar de mixta entre el creixement lineal i l’eixampla, tal com hem definit aquests termes.
Durant aquest segle es produïa també un tercer focus de creixement que anava complementant i consolidant l’eixampla del Baix Vila. Es comença a construir als carrers de Sant Joan i de Sant Antoni. El 1880 es modifica la vora de Ter (Passeig del Ter). El 1885 es rebaixa el carrer de Sant Antoni i s’acondiciona tapant un pou que hi havia i instal·lant una bomba al costat. El 1891 es presenta el plànol general de la Vila, que havia confeccionat el mestre d’obres Marià Callís, a fi de millorar alguns aspectes urbanístics que aviat es concretaren amb els retocs de diferents carrers i, finalment, el 1893, s’acordà unir el carrer de Sant Jaume amb el carrer del Pont, juntament amb la construcció d’una plaça (plaça Bernadí) que ocuparia l’interior de l’illa de cases existent entre els carrers de l’Horta d’en Font i carrer del Call de Ter. Aquesta operació urbanística, amb la creació de la primera plaça projectada a Manlleu, representa la consolidació definitiva de l’eixampla de Baix Vila i comportà l’obertura dels actuals carrer de Fedanci, primer de tram del carrer de Sant Jordi, el carrer del Bisbe Morgades travessant el carrer de l’Horta d’en Font i el de Sant Domènec fins a l’inici del carrer de Sant Ferran. L’any 1893 es comencen les obres d’enderroc de cases per obrir els citats carrers i al 1897 s’obre l’actual carrer del Bisbe Morgades cantonada amb el carrer de Sant Domènec.
És important parlar dels tipus d’habitatges que es construïen al segle XIX, ja que es van produir uns canvis molt notables en relació al segle anterior. Durant tot el segle XVIII i també a principis del XIX, el tipus de casa que es construïa a Manlleu correspon a la ja descrita de planta baixa i dos pisos. La seva arquitectura la podríem definir de popular-barroca i els únics elements ornamentals consistien en unes poques pedres tallades que servien de llindes i brancals a l’entrada de la planta baixa i a la finestra principal del primer pis. Les façanes eren planes i les cases es coronaven amb na barbacana construïda amb colls de fusta inclinats, llates, rajoles i teules. Aquestes cases no mostraven una voluntat expressa de composició de façana sinó que el seu aspecte exterior responia més al concepte de “tipus arquitectònic” a la manera d’objecte útil, artesanal i tradicional. Al segle XIX, les edificacions volen mostrar un ordre exterior i una composició de façanes que s’aconsegueix amb la introducció d’uns element arquitectònics nous a la població fins aquell moment. Apareixen els balcons (és a partir de llavors que una casa sense balcó no serà complerta per molta gent) i les obertures s’allarguen per permetre el pas. Les baranes ja no seran de fusta com al segle XVIII sinó que es construiran preferentment de ferro forjat o de fundició. Les façanes de moltes cases es rematen amb una cornisa substituint les barbacanes tradicionals i apareixen una sèria d’ornaments, a manera de motllures, que algunes vegades acusen els elements arquitectònics interiors com els sostres o que acompleixen senzillament una missió ornamental formant part de la composició general. Una altra novetat important és l’aparició massiva dels habitatges plurifamiliars, ja sigui en vivendes de nova construcció o reformant els antics habitatges unifamiliars a base de transformar cada planta en una petita vivenda i afegir una escala lateral d’accés. A vegades aquestes reformes es realitzen englobant dues o més vivendes antigues. Aquest procés respon a la necessitat de vivenda per servir al desenvolupament industrial i, en general, podem afirmar que les condicions de vida quant a espai habitable empitjora en relació al segle anterior.
La construcció durant aquest segle es mou en la doble direcció d’edificar cases de nova planta en els solars que oferien els nous eixamples i de transformar les vivendes existents emplaçades en els teixits urbans més antics. Podríem dir que Manlleu va creixent, però simultàniament es va renovant. La parcel·lació en els nous eixamples i carreteres ja no serà la que hem anomenat gòtica (d’una amplada aproximada de 4.5 m) sinó la formada per parcel·les de diferents mida, però normalment d’una amplada múltiple de l’anterior (dos traços, tres...).
Acabarem aquesta exposició del segle indicant que l’activitat constructiva tendia formalment a unificar la població com ho havia estat fins al segle XVIII, però amb un nou llenguatge arquitectònic. Malgrat els canvis, Manlleu s’anava revestint d’una pàtina de coherència formal que constitueix encara avui dia un vertader exemple de com s’havien produït els canvis d’estil o dels tipus d’habitatge al llarg de la història.
L’eixampla del segle XX
De totes maneres, la zona de la població en es produí més moviment constructiu va ser a l’eixampla de Baix Vila, incloent-hi la Plaça Bernadí. S’anaven construint cases de nova planta o se’n reformaven d’existents amb una densitat molt més gran quant al volum d’obra realitzat en comparació a les zones més exteriors.
Hem de destacar a finals d’aquest període (1941) la formació del primitiu nucli de l’actual Barri de Gràcia a càrrec de la Diputació de Barcelona i de l’Estat com ajuda a la població per la inundació de l’any anterior. Es van construir catorze vivendes al Serrat d’en Munt, vint-i-quatre vivendes aparellades van formar el grup de Sant Antoni, i unes cent vivendes més que configurarien el sector de ponent de l’Avinguda de la Diputació, la Plaça de Gràcia i el carrer Humbert. Aquest barri va néixer amb una tipologia urbanística d’eixampla i la corresponent plaça, però marcant un eix important (Avinguda de la Diputació) que l’estructuraria amb el poble i que uniria definitivament el nucli antic de Manlleu amb l’estació del tren.A conseqüència del programa d’ajudes per la inundació, també es va construir un grup d’habitatges a l’eixampla Espona i un altre al sector sud, a l’altra banda del riu.
Com a síntesi del creixement a Manlleu en aquesta primera meitat de segle, podem dir que aquest es produeix combinant els sistemes d’eixampla i creixement lineal però, exceptuant el Barri de Gràcia i l’eixampla Espona, l’activitat constructiva la podem qualificar de consolidació de les trames urbanes originades al segle XIX i de transformació de les més antigues incloses en l’eixampla de Baix Vila.
Per acabar voldria destacar dos fets d’importància: en aquesta època es produeix el principi de l’estancament i degradació del nucli de Dalt Vila, segurament com a conseqüència d’una pèrdua de protagonisme en desplaçar-se el centre d’interès i a la importància de la nova plaça. El centre del poble ja no serà més l’antiga Plaça Major (Plaça de Dalt Vila) i el nucli antic anirà agafant consciència de barri. L’altre factor a destacar és la introducció de la planificació urbanística a gran escala amb els avantatges i problemes que això comporta. Les seves arrels les ham de buscar en la confecció del citat plànol general de la població a finals del segle XIX. Els espais a urbanitzar es dibuixen en un plànol ocupant més sòl de l’estrictament necessari i , quan es construeix, es fa de forma discontínua obeint unes condicions de mercat. L’estructura urbana resultant i la imatge dels nous espais urbans es comencen a justificar d’ara endavant per la planificació en si mateixa. De totes maneres, aquest problema no es manifestarà amb tota la seva intensitat fins a la segona meitat del segle, concretament a la dècada dels anys 60, quan es tornà a experimentar un canvi social i econòmic, amb un fort increment demogràfic que portarà al creixement més espectacular conegut per la població.
(Extret de: Manlleu-publicació, núm. 256, pàgs. 7-11 i núm. 304, pàgs. 21-25
Miquel Surinyach i Pla
