Carrer de la Font

El carrer de la Font separa el barri de Dalt Vila del barri de Baix Vila. Té una orientació est oest i una longitud aproximada de 240 metres. Comença al passeig de Sant Joan i acaba amb el número 25 al carrer de l’Enric Delaris.

El nom actual és carrer de la Font i sempre ha estat el mateix. El nom fa referència a la font de la Mare de Déu que es troba en el seu recorregut. La font de la Mare de Déu es va construir l’any 1722 quan es va canalitzar l’aigua del pou que hi havia davant l’entrada de l’església de Santa Maria i que costava d’agafar per la fondària, cap al seu lloc actual. Un parell d’anys més tard va ser concedit als veïns de Manlleu, el dret d’utilitzar l’aigua sobrant per regar els horts que hi havia, on ara hi ha la plaça Bernadí. L’any 1935 uns gambirots apedregaren la imatge de la Marededéu desfigurant-la. L’any 1936 es va destruir. L’any 1939 es va tornar a refer aprofitant les restes de marbre de la imatge de Sant Bernat Calvó de la catedral de Vic, que també havia estat malmès l’any 1936.

A part de la font de la Mare de Déu hi havia l’entrada a la casa Regàs, avui desapareguda, que començava amb un arc que es va enderrocar l’any 1961 per eixamplar el carrer. I el monument de les Tres Creus, posat l’any 1924 i que era la desena estació del Via Crucis que la Santa Missió d’aquell any havia instituït pels carrers de Manlleu.

En aquest carrer hi van néixer dos insignes poetes manlleuencs. Anna Senyè i i Ramisa i mossèn Joan Puntí i Collell. Anna Senyè era nascuda a Cala Nanna, al carrer de la Font, l’any 1881 i morta a Barcelona l’any 1956. Era poetessa i va editar el llibre de poemes Remolinada. Tot i que per casament va anar a viure a Barcelona, va estar lligada tota la vida amb la vila nadiua. Va ser una membre activa de la Societat Protectora d’Animals i Plantes, i un bona fotògrafa aficionada. Va publicar una col·lecció de postals en contra de la tortura dels animals.

Mossèn Joan Puntí va néixer el 1886 a ca la Quima, al carrer de la Font. Va ser sacerdot. Va fer classes de català al Col·legi del Carme de Manlleu i va fer d’organista a l’Església de Santa Maria. Va ser redactor i director de la revista El Record, col·laborador del Manlleu (I època) i de l’Orfeó Català -en els desplaçaments del qual n’era el capellà-, corrector i coordinador de l’editorial del Foment de Pietat Catalana i creador del butlletí de la Germandat de Sacerdots i Religiosos de Manlleu. El 1918 va guanyar la Viola d’Or i Argent dels Jocs Florals de Barcelona. Va morir el 1962. Els llibres publicats per l’autor són: Cofret de versos; La renovació de la pietat catalana; En Pere sense por; Catarineta Catarinó; Comanda; Manera d’escriure el català; Faules i moralitats; L’esposa virginal; La rosa beneïda; La venjança de la reina; Maria Teresa Montalvo i Novella; Eustaqui; Manera de parlar en públic; Eulària, flor d’ametller; La victória del Angélico; El vers onomàstic; Gent d’avui dia; La meva mare; La mainada felicita; Memòries d’un panissaire; Curso vivido de la Santa Misa; Nord i conhort; Roses i noses; Bon seny. Aforismes, faules i acudits; Litúrgia pràctica; Manual i vocabulari de la litúrgia.

Cal destacar el seu poema Oda apassionada un dels millors que s’han compost sobre la vila de Manlleu.:

Manlleu,
ja el cor em diu que sóc ben teu.
M’ho diu el cor, el temps i el cada dia,
m’ho diu l’alta follia
de l’enamorament
que amb tu m’estotja el pensament.
Sóc teu a l’hora de l’alba
que amb un raig m’esparpella ta llum balba
i, amb morenor d’or vell que vol i dol,
m’ha besat i colrat el teu sol
que encalitja les llunyes carenes
i en les nits serenes,
sóc ton xiroi menut que aixeca el dit
per destriar els estels de l’infinit.
M’acotxa amb tu l’hivern, la boira baixa
i entre els replecs de la blancor que en faixa,
sona a ma oïda, baix – baixet,
com mot festiu de mare al seu fillet
la remor de tes coses:
pels carrers el petjar damunt les lloses,
el sonor degotar
de quarts i hores dalt del campanar;
les cantarelles fines
del com va i com ve de les veïnes;
eixint d’estudi els alegrois infants;
el repic dels rentants;
la del teu rusc humà, brunzidera difusa;
el rítmic dringar de l’enclusa
i aquell parlar teu:
el raig de la font de la Marededéu.
Quan el sol abrilenc ens escampa la boira
com estel maragdí riu al prat la xicoira
i pel marge terrós treu el cap cada bri
perquè et veu venir
primavera galana que ens poses
als sembrats roselles i a la vila roses
i distreu la xardor de l’estiu
l’argent cantaire i saltador del riu
i en la pompa autumnal de la posta
que fa el cel or i sang, se’ns acosta,
fregadís i suau, l’aire fresc
que mou les banderoles del moresc.
Manlleu, vila meva
que tens per cada ànima nova que es lleva
un tritlleig de campanes i els crits
infantívols dessota el ruixat virolat de confits.
Manlleu, vila amada
que dones la pau d’una terra sagrada
als fills que se’t moren i els vetlles després
en la fe i en el pregar, cel amunt dels xiprers.
Manlleu, bella terra
d’on res, ni temps, ni espai em desaferra,
si ara el cor em diu que sóc ben teu
li responc que vull ser-ho a tothora, Manlleu,
perquè amb tu sóc vivent i per tu tinc la vida
de records i presents i d’esperances guarnida.
Tu em mostrares el cel
on solquen els núvols

i fan lluminàries la lluna i l’estel.
Per tu rutllen de goig els meus dies
amb xisclaire dardell les falzies;
esbadellada rosa de claror
ideal filla de la meva amor
feinejant al pujol i a la plana
ets llisa i dolça com una germana
i tens un encís
d’indret inviolat de paradís,
tan frescoi que cap calda l’eixuga
ni l’hivern no li causa marfuga
car vestida de sol ets esclat
i entre els vels de la boira, intimitat.
I si el cor és amb tu quan t’enyora
al reveure’t t’adora
perquè jugues tan bé amb el secret
fetillant de l’aimia que has fet
de l’amor un deliri i un culte, puig ara
ja em guarda el teu cos, el cos de la mare.
Manlleu, ai! Manlleu
ets per mi la moixaina de Déu.

Passegeu pel carrer...

Bernat Prat