Introducció

La Biblioteca Municipal de Manlleu, conjuntament amb un grup de col·laboradors voluntaris ha iniciat el projecte Els noms dels carrers de Manlleu.

Sabedors de la importància que té el coneixement del territori més proper, en aquest cas la ciutat, volem posar a disposició de la població un bocí d’aquesta història, de la nostra història. Es tracta de l’origen, desenvolupament i característiques especials (entre aquestes el nom) dels carrers del nucli urbà.

Els espais urbans, els llocs per on passa gran part de la nostra vida quotidiana, guarden molts secrets. Des de la raó del seu nom i el seu significat fins als edificis i monuments emblemàtics que s’hi poden veure a quins han estat les manlleuenques i manlleuencs que hi ha nascut i que han destacat en alguna de les branques de les humanitats, la ciència o la tècnica humanes.

Només cal tenir en compte, a l'hora de cercar els noms dels carrers, que s'ha intentat mantenir el següent criteri: s'utilitza la preposició "de" entre el nom genèric i el nom concret de la via urbana en els casos que el carrer estigui relacionat amb persones (nom, cognoms o famílies). Igualment, s'ha mantingut en els casos en què s'utilitza de forma popular.

Placeta de Pruit

La placeta de Pruit pertany íntegrament al polígon industrial de La Coromina. Està situada el mig de l’illa de cases que formen el carrer de Sogorb, el carrer de Tavertet, l’avinguda Bellmunt i l’avinguda Puigmal. És un quadrat de 15 per 15 aproximadament i dóna sortida al garatges de la part posterior de les cases. Té tres carrers de sortida per accedir als carrers que l’envolten, un dóna a la plaça de la Sardana, un altre al carrer de Tavertet i l’altre al carrer de Sogorb.

El nom fa referència al poble de Pruit de la comarca veïna del Collsacabra. Pruit és un nucli de població del municipi de Rupit i Pruit a la comarca d'Osona. La vila es va desenvolupar al voltant de l'església de Sant Andreu, ja esmentada l'any 995, quan pertanyia als vescomtes d'Osona i sempre ha estat unit al castell i jurisdicció de Rupit.

Aquest nom va ser posat l’any 1982 com la major part dels noms dels carrers del voltant. En un moment d’incertesa política es va voler homenatjar la comarca del Collsacabra que tanta tirada té per la gent de Manlleu. Era un nom neutre, apolític i d’acceptació general, tot i que mai es va consultar el veïnat pel bateig del nom.

Bernat Prat

Carrer de Can Llanes

El carrer de Can Llanes està situat la barri de la Cavalleria. Té la orientació oest-est, amb una lleugera inclinació cap al nord. Ve a ser la carretera que uneix Manlleu amb la urbanització del Vicenç. Antigament era el camí que portava a l’església de Sant Miquel de la Guàrdia i al Vicenç. Té uns 600 metres de longitud fins que entre en el terme municipal de les Masies de Roda.

El carrer té en una banda la fàbrica de Can Llanes, d’aquí li ve el nom, i a l’altra limita amb els camps conreats de la Cavalleria, sense edificacions llevat de la Casanova de Can Llanes a la meitat del carrer.

La fàbrica de can Llanes es va construir en l’emplaçament de l’antic molí de la Cavalleria o molí de Baix que pertanyia a la família Regàs. Es va alçar la resclosa sobre el riu i es va construir un nou canal d’accés per dotar a la fàbrica d’una potència d’uns 220 CV.

A la fàbrica de can Llanes hi va néixer l’any 1968 Joaquim Pericas i Morros, jesuïta i astrònom, que arribaria a ser el director de l’Observatori de l’Ebre durant molts anys. El seu pare era el director de la fàbrica en el moment del seu naixement.

No hi ha constància de quan es va batejar oficialment.

Passegeu pel carrer...

Bernat Prat

Plaça de la Flama del Canigó

La plaça Flama de Canigó està íntegrament situada al barri de Baix Vila, a la confluència dels carrers de Dr. Guardiet i d’Enric Delaris. És un dels espais urbans agençats més recentment ja que l’espai, de forma triangular, ha estat remodelat arran de la remodelació de la plaça de Fra Bernadí. En el cas d’aquesta la plaça, ha estat afectada, especialment, per les obres d’accés a l’aparcament subterrani de la zona realitzades l’any 2012 i s'ha resolt amb una petita zona de descans al voltant del monument a la Flama del Canigó.

L'any 1983, el monument  es va inaugrar amb motiu del primer Congrés de la Flama del Canigó – Focs de Sant Joan, que se celebrava al Principat, que va organitzar-se a Manlleu.

La Flama del Canigó és una tradició vinculada amb les celebracions del solstici d’estiu, especialment amb la Nit de Sant Joan, que se celebra arreu dels Països Catalans. A Manlleu és una celebració organitzada per l'associació Tradifoc.

Dels inicis de la Flama del Canigó i la seva acollida a Manlleu i comarca, en els primera anys, en va fer una narració en Josep Costa, president de Tradicat:

"L'any 1962, el patriota nordcatalà Francesc Pujade, va escriure una carta al president de la Unió Excursionista de Vic, Martí Cassany, on li explicava com els nordcatalans havien establert un costum des de l'any 1959 que consistia en portar una flama d'una església important del Rosselló i transportar-la passant pel pic del Canigó, a la vella abadia de Sant Martí del Canigó, on es feia l'Aplec el 16 d'agost. Pujade, li demanava a Cassany, que aquell any, per primera vegada es volia portar una flama d'una església de fora de la Catalunya del Nord, concretament la de Santa Maria del Tura d'Olot, i que junt amb la flama d'Olot volien que hi hagués també una branca del llorer de Vinyoles que havia plantat Mossèn Cinto. Aquest fou l'inici de la relació i la llarga amistat i constant col·laboració de la gent de la comarca d'Osona a les romeries o pelegrinatges i ben aviat a la difusió de la Flama del Canigó la vetlla de Sant Joan arreu dels Països Catalans. Verdaguer fou per tant el motiu i el principal lligam entre els osonencs i els nordcatalans a partir del seu gran poema Canigó. Els focs de Sant Joan, sempre vius a la Catalunya peninsular, varen conèixer una renaixença i gran empenta al nord dels Pirineus a partir del 1947, gràcies al Cercle de Joves de Perpinyà, liderat per Joan Iglésis, i a partir dels anys 1962 i 1963, gràcies al grup de Francesc Pujade, que féu baixar la Flama del cim del Canigó als pobles de les contrades del peu de la muntanya. El pas més important per a institucionalitzar i popularitzar l'amistat i relacions lligades pel petit grup de persones de Vic, Manlleu, Manresa, Igualada, Olot, Besalú, etc. Amb els nordcatalans (Lleó Fabre, Josep Deloncle i el seu fill Jaume, Gilbert Mauri, Andreu Miquel, Albert Llech, Gilbert Grau i la seva filla Daniela, Pere Mateu, etc.), fou el de fer circular la Flama del Canigó per encendre les fogueres de Sant Joan arreu dels Països Catalans. El 1966, la Flama arriba per primera vegada fins a Coll d'Ares, la gent del Principat i del Rosselló es van trobar amb una gran festa i ballaren una sardana simbòlica que depassava els dos cantons de la frontera imposada des del Tractat dels Pirineus de 1659. L'any següent, 1967 la Flama ja va arribar fins a Vic, per tal de que pogués passar la frontera, va ser clau el paper de Josep Mª Guell, aleshores alcalde de Campdron i el suport constant de l'Ajuntament de Vic. El grup inicial dels portadors osonencs girava entorn a Martí Cassany de Vic, i de Ramon Torra i Xavier Valls de Manlleu. Fins al 1982 la Flama es va estenent a través d'una sola caravana, i a partir del 1983 es creen les rutes de Vic i de Manlleu. Ja al 1984 s'introdueix la ruta d'Osona Sud. De la mà d'en Xavier Valls, el 1983 es fa el I Congrés al Principat de la Flama del Canigó, Focs de Sant Joan a Manlleu, amb congressistes d'arreu dels Països Catalans: Mallorca, el Rosselló, Andorra, el País Valencià i el Principat. Una figura clau en el cas andorrà va ser Esteve Albert. Des del 1967, Tradicions i Costums (TiC), de la mà de Nemesi Solà, Toni Viñas, Ricard Ballester, Albert Macià i posteriorment Toni Ayala i Llum Ferrero, es fa la gran tasca de fer arribar la Flama al País Valencià, Mallorca i l'Alguer. El 1982 el TiC fa arribar la Flama a la inauguració de l'Expocultura, embrió del Congrés de Cultura Catalana. Caldria ressaltar que hi havia equips de foc molt ferms a Igualada, Reus, Girona, Bellpuig, Arenys de Mar, Esplugues i Vidreres. Pel què fa al grup inicial de les rutes de Vic i Manlleu, liderades per Martí Cassany i Xavier Valls, van anar teixint complicitats a nivell personal amb persones que a títol individual feien arribar la Flama a diferents nuclis, Pere Riera, Andreu Coll, Toni Anguera, Miquel Albó, i Josep Maria Solà Sala de Vic, Joan Colom de Tona, Teresa i Enric de l'Estelada de Taradell, Josep i Ramon Sellarès, d'Orís i Sant Vicenç de Torelló, Ramon Vaqué de Sant Pere de Torelló, Ramon Vinyeta de Torelló, i el grup del moianès, format inicialment per Joan Segalès i Josep Petitbo, i posteriorment per Josep Franquesa que ens ha deixat recentment. Al principi, la Flama es portava a través de la gent d'Osona acompanyats dels nordcatalans al Monestir de Montserrat (amb la complicitat del pare Miret) i al Parlament de Catalunya quan es va restablir la democràcia. Posteriorment, el TiC assumí aquesta tasca del Parlament i l'equip de foc d'Igualada la de Montserrat".

L’Ajuntament de Manlleu va aprovar la denominació el març de 2013 a partir de la petició de l’entitat Amics de la Flama del Canigó i dels focs de Sant Joan de Manlleu-Tradifoc.

Carrer Santa Maria de Corcó

El carrer Santa Maria de Corcó pertany al polígon industrial de La Coromina. Té una orientació nord-oest sud-est i una longitud aproximada de 300 metres Comença al carrer de Sogorb i acaba més enllà del carrer de Bellfort entre camps de conreu, amb el número 55.

El nom actual és carrer Santa Maria de Corcó i sempre ha estat el mateix. El nom fa referència a la veïna vila, Santa Maria de Corcó, que també es coneix amb el nom de L’Esquirol. D’aquesta vila i de la seva pagesia vingueren moltes persones per formar part i activar el procés industrial de Manlleu del segle XIX. Aquesta gent formaren la primera allau migratòria cap a la vila de Manlleu. Posteriorment en vingueren d’altres del sud d’Espanya i de l’estranger.

Santa Maria de Corcó és un municipi de la comarca d’Osona, tocant a La Garrotxa. També es coneix amb el nom de L’Esquirol. Inclou els nuclis de Sant Martí Sescorts, Sant Julià de Cabrera i Cantonigròs. El primer lloc documentat de l’actual municipi és l’església de Sant Martí Sescorts l’any 934. El 940 apareix documentat per primera vegada el castell de Cabrera i el 952 l’església de Santa Maria de Corcó amb la forma Corgoleone. L’església de Sant Julià de Cabrera és coneguda des de principis del segle XI. Sant Martí Sescorts formava part del terme de Manlleu fins l’any 1776, en que forma municipi independent. L’any 1900 s’uneix al de Santa Maria de Corcó.

L’any 1902 gent de L’Esquirol substitueix als obres en vaga de les fàbriques de Manlleu donant origen al mot “esquirol” per significar un obrer trenca-vagues. Aquest mot es va fer famós arreu del món.

El carrer va ser batejat l’any 1975.

Passegeu pel carrer...

Bernat Prat

Plaça Mercat del dilluns

La plaça Mercat del Dilluns pertany íntegrament al barri Nou. És una plaça triangular amb el vèrtex orientat cap al nord. Té unes mides aproximades de 100 metres d’alçada per 100 d’amplada al seu cantó més ample. Està limitada pel carrer del Puigsacalm, el carrer de la Pau, el carrer d’Alta Cortada i el passeig del Dr. Joan Oliveras. S’ha trobat el número 27 en el seu cantó sud.

El nom actual és plaça Mercat del Dilluns i sempre ha estat el mateix des de que se la va batejar. El nom fa referència al mercat del dilluns de Manlleu que va ser concedit l’any 1751 pel rei Ferran VII. Des d’aleshores s’ha vingut celebrant regularment. En un principi es celebrava a la plaça de Dalt Vila. L’any 1894 es va decidir muntar-lo a la nova plaça Bernadí acabada de fer.

La plaça del Mercat del Dilluns era un espai sense definició, ni sense cap mena d’ornamentació fins que l’any 1964 s’hi va edificar l’Escola Nacional; va estar en funcionament fins que es va obrir el col·legi Puig-agut l’any 1972. L’any 1994 es va fer una reforma a fons de la plaça, traient les restes de l’escola nacional, pavimentant el terra i col·locant unes baranes decoratives al voltant. L’any 2010 es va muntar una carpa provisional per acollir el mercat municipal mentre es feien les obres de l’edifici del nou mercat municipal, inaugurat el setembre del 2011.

A la dècada de 1990 s’acordà portar-lo al lloc actual tot i la protesta dels botiguers del Baix Vila.

Bernat Prat

Plaça Mercat

La plaça del Mercat pertany íntegrament al barri de l’Erm. És una plaça petita, orientada de nord-est a sud-oest i d’unes mides aproximades de 70 per 40 metres.

El nom actual és plaça Mercat i sempre ha estat el mateix. El nom fa referència al Mercat Municipal de Mnalleu que es va inaugurar l’any 1984 i que deixava un espai lliure entre la façana del mercat i els darreres dels edificis de l’avinguda de Roma. A aquest espai se li va donar el nom de plaça Mercat que no s’ha de confondre amb la plaça Mercat del Dilluns que està al barri nou. De fet el nom correcte seria el de plaça Mercat Municipal.

Bernat Prat

Llevant (plaça)

La plaça Llevant forma part íntegrament del barri de l’Erm. És una placa petita orientada de nord-est a sud-oest i amb unes mides de 70 per 50 metres. Té un espai per a jocs de la mainada amb una tanca que envolta tot el perímetre de la plaça. S’ha pogut veure el número 3 en els edificis que l’envolten.

 
El nom actual és plaça Llevant i sempre ha estat el mateix. El nom fa referència a la situació geogràfica, cap a l’est, de la plaça en el moment que va ser batejada. No hi ha cap raó altra raó que el lligui amb un fet manlleuenc llevat de la pressa en haver-li de posar nom quan es començaren a construir les cases. Actualment, la plaça acull l’Escola d’Adults Miquel Martí i Pol.
L’any 1989 encara no constava en el plànol oficial mentre que en el plànol de l’any 1997 ja hi era. No es pot determinar l’any exacte del seu bateig.

Passegeu per la plaça...

Bernat Prat

Parc de Cal Petit

El parc de Cal Petit pertany íntegrament al barri de Gràcia. Està situat al costat del carrer d’en Santiago Rusiñol i del carrer de Clavelles just on ha d’arrencar el nou carrer d’Ignasi Mas. Té unes mides aproximades de 45 per 45 però encara no ha estat urbanitzat.

El nom actual és parc de Cal Petit i el nom es va posar l’any 1994 sobre plànol ja que no està construït. El nom fa referència a la masia desapareguda de Cal Petit que hi havia en aquest indret. La masia va estar més de quinze anys sense masover.

L’últim compaginava les feines de pagès i camàlic. La masia rebé la primera trompada amb l’escapçament del turó de marga blava, dit “serrat rodó de Cal Petit”, pels fer fonaments del barri de Gràcia, l’any 1942. El turó tenia un perímetre de mitja quartera i estava envoltat d’un anell que recollia les aigües i les portava a la bassa de Cal Petit, a deu passes de la casa. En el solar del serrat s’aixecaren les primeres cases del barri i una serradora. La casa tenia un pou que feia patxoca. Va desaparèixer al final de la dècada de 1980 per donar pas a una nova urbanització de cases.

Bernat Prat

Carrer Puig-agut

El carrer Puig-agut pertany íntegrament al barri de Vilamirosa. El carrer té dues orientacions, un tros, des del carrer de Vilamirosa fins el carrer de la Pau, va d’est a oest; i l’altre tros, des del carrer de la Pau fins el passeig de Sant Joan, va de sud-oest a nord-est. La longitud total aproximada és de 380 metres. Comença al passeig de Sant Joan i acaba amb el número 66 al carrer de Vilamirosa.

El nom actual és carrer Puig-agut i sempre ha estat el mateix. El nom fa referència al punt més alt del terme de Manlleu. El cim de Puig-agut té 594 metres i en aquell punt conflueixen els municipis de Manlleu, Torelló i Santa Maria de Corcó. En el seu cim hi ha el santuari de Puig-agut. El santuari era un dels projectes del manlleuenc Ramon Madiroles i Codina amb els quals volia dotar la seva propietat amb motius d’atracció turística. La seva masia havia de passar a ser un hospedatge-balneari on residirien els visitants a una font d’aigües mineromedicinals que havia descobert uns anys abans. Igualment, pretenia construir una tretzena d’oratoris, recordant les promeses que Jesús havia fet a Marguerite Alacoque iniciant el culte al Sagrat Cor, que havien d’encerclar una reproducció facsímil de la Casa de Loreto. Aquests elements arquitectònics havien d’estar ben comunicats amb el seu entorn, i el mateix Madiroles va promoure una via que mostrava un recorregut molt semblant al que, un segle després, realitza l’eix Vic-Olot. El 29 de desembre de 1883 es posava la primera pedra del temple, amb la presència del bisbe Morgades; dos anys, un mes i vint dies després, -el 18 de febrer de 1886- el mateix prelat beneïa l’edifici ja enllestit. Era un dia plujós d’hivern però ningú del veïnat ni cap personalitat rellevant de la comarca es va voler perdre la inauguració de l’esvelta obra aixecada mitjançant els plànols de l’arquitecte August Font, tot recordant la silueta de la basílica francesa de Lourdes. El 1888, com a portaveu de les iniciatives de Madirolas, va aparèixer el primer número d’El Far de Puig-agut, primera publicació periòdica editada a Manlleu i que encara perdura.A primers de l’any següent, es van beneir les dues capelles interiors del santuari, la dedicada a la Mare de Déu de Lourdes i la dedicada a sant Josep. I a finals de 1889 s’acabava el cimbori que coronava l’edifici. A partir de 1895, el santuari es va anar dotant d’elements artístics i d’ús litúrgic com una campana elaborada pels Tallers Barberí d’Olot i la construcció i posterior benedicció dels altars interiors. Després d’enllestir les principals obres del temple, es va procedir a la millora exterior amb l’aixecament de dos grans pilars davant mateix de la façana principal que havien de ser la base de les estàtues del bisbe Morgades (única que es va col·locar) i la del papa Lleó XIII (que mai es va posar). Ramon Madiroles va morir l’any 1927. Va ser enterrat dins mateix del santuari. El seu llegat va ser mantingut per un grup de persones que formaven, i encara formen, la pabordia de Puig-agut. En les primeres setmanes del cop d’estat de 1936, l’interior del temple de Puig-agut va ser destruït. Un grup de sis o set homes i dones es van apropar en cotxe al temple, en van extreure les imatges i altres béns mobles i els van cremar al davant mateix. En aquest episodi es van perdre, a més de les imatges escultòriques i de les construccions interiors, els elements d’ús litúrgic i la campana elaborada pels Tallers Barberí d’Olot, entre d’altres. A partir de 1946, la iniciativa popular va promoure la reconstrucció del santuari. El 1947, la caiguda d’un llamp va destruir el cimbori i va evidenciar la necessitat d’obres per salvar l’estructura del temple. En aquella època Lluís Masoliver estava al capdavant del grup de pabordes. Després de mesos de feines, realitzades amb les aportacions econòmiques voluntàries i particulars, l’any 1949 es van entronitzar de nou les imatges escultòriques del Sagrat Cor i de la Verge de Lourdes, de nova fabricació, a dos dels tres altars del santuari. En solemne processó van ser conduïdes enmig d’una gran gentada des del temple parroquial de Santa Maria de Manlleu. L’any 1964 era retornada la imatge de sant Josep. L’any 1970, després de dues dècades amb un cimbori provisional, va ser-ne col·locat un de nou, d’aram. En aquests anys, Puig-agut era destí de nombrosos romiatges provinents de diferents llocs de Catalunya. Lluís Masoliver va morir el 1983 i va assumir el càrrec d’administrador del temple Xavier Valls que formava part de la pabordia des de 1948.L’any 1986, en la celebració del centenari, es van beneir les tres creus de terme situades al punt precís de confluència de les parròquies de Manlleu, Sant Feliu de Torelló i Sant Martí Sescorts. L’any 1990 es van construir els dos pedrons que hi ha al camí que porta al santuari des de Manlleu. Entre 1991 i 1992 es va realitzar l’arranjament de l’entorn de l’edifici amb ornamentació a cura de Pere Vila i altres col·laboradors. L’any 1999 s’inaugurava el rellotge carilló que, amb el seu so, acompanya les diferents hores del dia. El 2005 van ser substituïts els bancs de fusta de l‘interior del temple i en els dos anys següents s’estrenen un padró al costat de Casa de l’Hora, en el camí des de Torelló, i una taula d’orientació a uns 50 metres del temple. Les darreres de les intervencions de caràcter estètic han estat, l'any 2010, la pintada tota la façana exterior i la cúpula superior dotant l’edifici d’una gran visibilitat respecte l’entorn, i el 2011, la reposició del timpà damunt la porta principal del temple. Totes aquestes millores han estat assolides gràcies als donatius i aportacions voluntàries de fidels i institucions. Actualment se segueix editant El Far de Puig-agut, primera publicació periòdica manlleuenca.

El carrer va ser batejat l’any 1959.

Passegeu pel carrer... 

Bernat Prat

Passatge Esquirol

El passatge Esquirol pertany íntegrament al barri de la Cavalleria - La Salut. La seva orientació és nord-est sud-oest i té una longitud aproximada de 140 metres. Comença al carrer de la Cavalleria i acaba al carrer de Casserres. No té numeració ni està asfaltat.

El nom actual és passatge Esquirol i sempre s’ha dit així. Igual que el carrer paral·lel que té, uns metres a ponent, el nom fa referència al mot “esquirol” amb el significat d’obrer trenca-vagues, que va néixer a Manlleu a principis del segle XX i que s’ha exportat arreu del món.

No es coneix l’any concret del seu bateig però tot fa pensar que seria durant la dècada de 1990.

Bernat Prat

Parc de l’Arboretum

El parc de l’Arboretum pertany en part al barri del Puig Teuleria i en part al polígon industrial del Verdaguer. És un parc molt extens de prop d’un quilòmetre de llargada i 200 metres d’amplada en el seu punt més ample. Va de nord-est a sud-oest seguint la llera del torrent de Tarrés des de la font de Tarrés fins la plaça Sanglas Alsina. Està limitat per la carretera d’Olot i el carrer d’Eduard Rifà i travessat pel carrer Francesc Puget i pel carrer Andreu Costa.

La primera fase del parc es va inaugurar l’any 2002 i no va ser fins un any més tard que va quedar enllestit. El nom “arboretum” indica un jardí botànic dedicat principalment als arbres i altres plantes llenyoses, formant una col·lecció d’arbres vius amb la intenció d’estudiar-los científicament.

En el parc s’hi plantaren les espècies més comuns de la comarca, algunes d’elles en especial retrocés.

Bernat Prat

Camí Buixó

El camí Buixó pertany integrament al barri de Vistalegre. Té una orientació est oest i una longitud aproximada de 210 metres. Comença a la via Ausetània just a l’acabament de l’estació de servei i acaba, altre cop, a la via Ausetània després d’haver baixat fins les fàbriques de Can Puntí.

El nom actual és camí Buixó i sempre s’ha dit així. El nom fa referència al propietari de la fàbrica que hi ha en el punt inferior del camí i que comprà a la família Rifà. Es tracta de la fàbrica Hilaturas Buixó que va tancar l’any 1993. Actualment la fàbrica acull la seu de “Fundación Dúctil Benito”, una empresa fabricant de mobiliari urbà que escampa els seus productes arreu de l’estat i que és la principal propagadora del nom de Manlleu.

En el plànol de 1989 no es troba el nom del camí però sí que es troba en el del 1997. No es pot assegurar l’any exacte del seu bateig.


Bernat Prat

Carrer Verge del Pilar

El carrer de la Verge del Pilar pertany al barri de la Cavalleria La Salut des del carrer de Sant Martí fins el passeig de Sant Joan i al barri de Baix Vila des d’aquest últim carrer fins el carrer del Pont. Té una orientació est oest i una longitud aproximada de 210 metres. Comença al carrer del Pont com a continuació del carrer de Sant Domènec i acaba amb el número 20 al carrer de Sant Martí.

El nom actual és carrer de la Verge del Pilar però havia tingut altres noms. En un principi el carrer només anava del passeig de Sant Joan fins els darreres de les cases del carrer de Sant Martí, és a dir, no tenia sortida. Per aquest fet era conegut com el carrer de “l’apèndix”, el tros de budell del cos humà que és cec. Amb la riuada de l’any 1940 es va aterrar la casa del carrer del Pont que

donava, davant per davant del carrer de Sant Domènec i l’ajuntament va decidir obrir un carrer aprofitant el solar enrunat, projecte que havia estat damunt la taula del consistori moltes vegades. Al nou carrer sorgit se li va posar el nom de Verge del Pilar, en honor de la Patrona de la Hispanitat i de la Guàrdia Civil, dos elements de molt ressò amb l’ideari falangista. Més endavant, a la dècada de 1990 es va obrir el carrer fins enllaçar amb el de Sant Martí.

La Verge del Pilar és una advocació mariana venerada a la Basílica de Saragossa. Els seus orígens es remunten a l’any 40 quan, segons la tradició cristiana, es va aparèixer a Sant Jaume, en carn mortal abans de l’assumpció. Com a testimoni va deixar una columna de jaspi. Sant Jaume i els primers set conversos varen aixecar una primitiva capella de tàpia a la vora del riu Ebre. Posteriorment aquesta primitiva església ha estat modificada molts cops fins arribar a l’actual basílica barroca.

En el número 20 hi ha una capelleta dedicada a la Mare de Déu del Pilar que es va beneir l’any 1959.

Passegeu pel carrer...

Bernat Prat

Parc del Torrent Magí

El parc Torrent Magí es troba situat íntegrament al barri del Puig Teuleria. És un espai de terreny allargat, orientat de nord a sud i d’unes mides aproximades de 240 per 60 metres. Està ocupat pràcticament en la seva totalitat per un espai on aparcar el cotxes.

El nom actual és parc Torrent Magí i sempre ha estat el mateix. El nom fa referència al torrent que travessava Manlleu de nord a sud i passava per aquest lloc. A les vores del torrent, en el lloc actual del parc, s’hi plantava molt cànem per fer cordes. Les plantes eren assecades a la masia del Puig, d’aquí li ve el nom del Puig de Can Penjolls i, un cop assecades, es transformaven en cordes a la casa de Cal Corder que feia cantonada amb el passeig de Sant Joan

i la carretera d’Olot. El torrent prenia el nom d’una casa isolada que hi havia, can Magí, avui desapareguda, que estava en el pendent format per Dalt Vila i el llit del torrent, abans de construir-se la carretera de Torelló. Fins fa pocs anys el torrent Magí passava sota el serrat del Puig, a l’Hospital, i travessava el carrer de la Cavalleria per Can Sempre per anar a desembocar al costat de la fàbrica de Can Llanes.El nom li va ser posat l’any 1970 quan es va canalitzar el torrent i es va tapar.

Passegeu pel parc...

Bernat Prat

Carrer de la Teuleria

El carrer de la Teuleria pertany íntegrament al barri del Puig Teuleria. Té una orientació nord-est sud-oest i una longitud aproximada de 150 metres. Comença a l’avinguda Puigmal i acaba al carrer d’Eduard Rifà. És un carrer encara per urbanitzar.

El nom actual és carrer de la Teuleria i sempre ha estat el mateix. El nom ve de la teuleria que hi havia en els terrenys del carrer. La fàbrica de maons tenia el nom de la bòbila d’en Serrat. Fins fa poc encara hi havia vestigis de la fàbrica.

Les teuleries eren instal·lacions imprescindibles per les cases de la vila. Sovint era necessari canviar alguna teula que s’havia trencat, o aixecar un altre embà amb totxos cuits. Era l’hora d’engegar la teuleria. Solia fer-se en una margera arrecerada que servia de part de fons. Al davant s’hi construïa un embut i una xemeneia alta. Amb foc viu i ventilat es feia un corrent de foc que coïa les teules i les totxanes posades al forn, sobre un enreixat que aguantava els maons. Moltes cases de pagès tenien la seva pròpia teuleria per utilitzar quan fes falta.

A Manlleu es coneixien varies teuleries que havien donat peu a fer-hi una casa de pagès dependent de la casa mare. Coneixem l’existència de la Teuleria de Corcó, encara en actiu; la Teuleria de la Moreta que ja existia l’any 1650 i que va ser derruïda l’any 1960; la Teuleria de l’Erm, avui desapareguda, i que es construí l’any 1949 en el lloc on hi ha el carrer de Puigpardines i tingué 16 anys de vida; la teuleria del Verdaguer que donava servei a les cases del voltant; i la Teuleria d’en Blinca, on ara hi ha el carrer de l’Estatut de Sau.

En el plànol de l’any 1989 encara no hi figura però sí en el de l’any 1997. No es pot determinar amb exactitud en quin any va ser batejat el carrer però devia coincidir amb la denominació general dels carrers del polígon d'El Verdaguer.

Bernat Prat

Carrer Font de Tarrés

El carrer Font de Tarrés està ubicat en el polígon industrial de la Font de Tarrés. Té una orientació est oest i s’estén des del carrer de Sogorb fins al capdamunt de la serra de Llafrenca. Té una longitud aproximada de 900 metres. La numeració comença al carrer de Sogorb i acaba amb el número 144 al final del perímetre urbà.

El nom oficial és carrer Font de Tarrés i fa referència a la font del mateix nom que hi ha a la meitat del carrer i que va ser molt festejada amb fontades i aplecs fins les darreries de la dècada de 1950. Segons alguns historiadors locals, el nom de Tarrés podria fer referència a la masia Tarrés citada en l’acta de consagració del temple de Santa Maria de l’any 906.

El nom va ser posat quan es va crear el polígon industrial de la Font de Tarrés, a partir de l’any 1989. Aquest polígon havia crescut anàrquicament i convenia posar-hi ordre, nomenar els carrers i dictar les mesures urbanístiques a seguir. Encara avui gaudeix d’un urbanisme que sembla extret de polígons de països del tercer món.

Passegeu pel carrer...

Bernat Prat

Ronda Matagalls

La Ronda de Matagalls està situada al polígon industrial de La Coromina. Té una orientació nord-oest sud-est i una longitud aproximada de 150 metres. És un carrer inacabat i encara per obrir en el seu últim tram. Va des del carrer de Bellfort fins el carrer de Sogorb tot i que ha de continuar, en un futur, fins el carrer Societat El Progrés. No s’ha trobat numeració exposada.

El nom actual és Ronda de Matagalls i sempre ha estat el mateix. El nom fa referència al pic de Matagalls del massís del Montseny que està ubicat en la direcció que indica el carrer. El Matagalls és una muntanya de 1.698 metres del Massís del Montseny que es troba entre els municipis del Brull i Viladrau a Osona, i el del Montseny al Vallès Oriental. Al cim podem trobar-hi un vèrtex geodèsic , juntament amb una creu de dimensions considerables, dedicada a Mossèn Cinto Verdaguer. En aquesta creu, entre altres plaques, n'hi ha una en memòria del també mossèn Jaume Oliveras i Brossa, excursionista, en memòria de qui es creà la Travessa Matagalls-Montserrat. Aquesta cursa de resistència, en un primer moment, sortia d'aquest punt, però d'uns anys cap aquí comença al Coll Formic. També era molt famós a Manlleu l’aplec de Matagalls que es celebrava el primer diumenge de juliol on hi acudien gran quantitat de manlleuencs. Durant molts anys van col·laborar en l’organització de l’aplec, i sobretot en la revista editada ad hoc per l’ocasió, Francesc Pujol i Xavier Valls, dos manlleuencs il·lustres.

El carrer va ser batejat entre l’any 1982 i l’any 1984. L’any 1982 encara no figura en el plànol de Manlleu i l’any 1984 surt citat en les llicències d’obra de l’Ajuntament.

Passegeu per la ronda...

Bernat Prat

Passatge Vendrell

El passatge del Vendrell pertany íntegrament al barri de Baix Vila. Té una orientació est-oest i una longitud aproximada de 140 metres. Comença al carrer del Vendrell i acaba darrere les cases del carrer d’Enric Delaris sense que tingui sortida ni numeració.

El nom actual és passatge del Vendrell i sempre ha estat el mateix. El nom fa referència a una masia que hi havia al final del carrer del Vendrell, tocant al Canal Industrial, que portava per nom el Vendrell. L’any 1698 la família Vendrell Miarons varen vendre el molí de la seva propietat, i que estava a tocar de la masia, a la família Regàs, originant un conflicte important amb el comú de Manlleu per la dita “qüestió dels molins” en que la família Regàs ostentava el monopoli de moltura en el terme de Manlleu, podent fixar preus abusius.

No s’ha pogut determinar l’any del bateig d’aquest passatge.

Vegeu l'accés al passatge...

Bernat Prat

Passatge Serrat del Munt

El Passatge del Serrat del Munt està situat a l’extrem est del barri de Gràcia. Té una orientació nord - sud. Va des de l’Avinguda de la Diputació fins el carrer Vilamirosa, al que accedeix per unes escales. La seva llargària és de 150 metres aproximadament. Arriba fins el número 8. Cal dir que és un carreró sense sortida per la circulació rodada.

Durant molts anys no havia tingut nom oficial tot i que els veïns el coneixien per carrer de les Flors, per la quantitat de torratxes que decoraven les façanes de les cases.

El nom actual va ser posat degut a la proximitat del Serrat del Munt, lloc on es comunica per una escala estreta, continuació de l’escala més gran que el porta al carrer Vilamirosa.

El nom oficial es va posar a finals del segle XX, en l’última reordenació urbanística. La història del carrer és singular ja que va néixer d’una manca de planificació. L’any 1940 s’iniciaren les 7 cases del Serrat del Munt que foren acabades l’any 1943. Aprofitant les infraestructures de l’electricitat i l’aigua, alguns nouvinguts aixecaren unes vivendes arrecerades al serrat, just penjades sobre el torrent que hi havia on ara hi ha el carrer Vilamirosa i que conduïa l’aigua que arribava dels camps del Benet, seguint el traçat del carrer Albert de Benet. A finals de la dècada de 1950 es va fer un pla urbanístic que dibuixava el carrer Vilamirosa, deixant aquestes cases isolades, lluny del carrer. Quan es va edificar el bloc de l’Anía, (Av Diputació cantonada Vilamirosa) es va haver de deixar una franja de terreny per permetre la sortida de les cases, formant un carrer estret i sense sortida. L’any 1964 es varen fer unes escales que el comunicaven amb el carrer Vilamirosa i el Serrat del Munt.

Bernat Prat